divendres, 26 de març del 2010

Doneu-me la mort

Fa una bona pila d'anys, quan vivia a les Guilleries i sovintejava Santa Coloma del Farwest (concretament l'Ateneu Alternatiu Selvatà), recordo que una nit amb l'amic Toni vam riure una bona estona després de veure una pintada que deia "Independència o mort", bàsicament per l'exageració i la rotunditat de la frase.

Deu, dotze o catorze anys més tard, la frase m'ha vingut al cap arran dels darrers esdeveniments relacionats amb "l'independentisme", que en diuen. Ja vaig comentar en aquest bloc (http://plujademais.blogspot.com/2010/03/independencia-i-unio-europea.html) el tema de la inclusió de la UE en la consulta popular per la independència.

I aquests dies hi he tornat a pensar arran de la publicació del programa electoral de "Reagrupament", el nou intent d'uns quants espavilats de posar-se l'etiqueta de partit independentista per treure alguns vots i viure els propers quatre anys com uns menjapans a costa dels contribuents.

Foto: el senyor Joan Carretero, espavilat professional i líder de Reagrupament

Aquests senyors, que ja van fer el ridícul fa ben poc amb la dimissió i posterior tornada del sr. Carretero com a líder suprem, un cop purgada la dissidència interna, ara ens presenten una mena d'esborrany de constitució de l'Estat Català que novament demostra una falta d'imaginació lamentable, bàsicament sembla la traducció al català d'alguna constitució de mitjan segle passat. A més, suposo que perquè ningú els pugui titllar d'esquerranosos radicals, ens exposen unes idees d'allò més carca, com ara la construcció de centrals nuclears i la creació d'un exèrcit propi. T'hi cagues.

No vaig poder deixar d'imaginar-me els somnis més lúbrics del senyor Carretero, trempat mentre passa revista a les tropes de la Legió Almogàvers abans que parteixin cap a l'Orient, proper o mitjà, per combatre (i derrotar) els sarraïns d'Al-Qaeda.

I alerta, perquè encara falta que aterri en aquest penós panorama la "gran esperança blanca" (o blaugrana) de l'independentisme, l'arlequí Joan Laporta, que se sospita que està negociant per quan acabi la temporada de futbol incorporar-se directament com a 'presidenciable' de la Generalitat, o com a producte de màrqueting electoral molt més vendible que l'inquietant Carretero, sobretot com Messi i companyia guanyin la Champions al Bernabeu.

Foto: Laporta

Una de les coses que ha marcat la trajectòria del sr. Laporta com a president del Barça han estat les constants barralles i dimissions dins de la Junta, i fins i tot ara s'està demostrant com un caragirat que ahir donava suport al Godall, ara al Ferrer, i demà ja ho veurem. No sé si el senyor Carretero s'ha fixat en aquest detall. Per acabar-ho d'adobar, només faltaria que fitxessin com a consellerable d'economia el Sala i Martín, un home que preconitza les receptes més aznarianes per sortir de la crisi (o sigui, baixar els sous) i encara no se n'ha adonat que el pitjor problema econòmic d'aquest país és precisament la falta de capacitat adquisitiva d'una classe treballadora ofegada i esclavitzada pels deutes, els sous baixos i la morositat.

En resum, i reprenent el tema de la pintada que obria aquesta entrada, si la independència ens ha de venir per aquests personatges... doneu-me la mort!

dimecres, 24 de març del 2010

Hi ha eleccions?

Aquests dies, a Sant Feliu de Codines, sembla que hi hagi d'haver eleccions. I és que aquest cap de setmana ve un circ i a tots els fanals i pals de la llum hi ha penjada la foto d'un pallasso, ben bé com en període electoral.

diumenge, 14 de març del 2010

Les nevades, el PSC i el programa Haarp

L’equip investigador del Kleenex, retornat a la feina després d’uns 12 o 14 anys sabàtics per falta d’un lloc on publicar els resultats de les seves investigacions, i com sempre amatent a veure la realitat més enllà de les fràgils aparences, ha descobert la connexió entre les darreres nevades que han paralitzat Catalunya i els últims experiments secrets dels Estats Units en matèria climàtica.


Una imatge de la nevada

Sembla ser que els cervells de l’operació són el Conseller d’Educació, Ernest Maragall, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. Segons ha pogut saber l’equip del Kleenex, aquests dos senyors van quedar a mitjan febrer a casa de l’alcalde Hereu per veure la pel•lícula Perfect Storm. Un cop acabada la pel•li, i mig fent broma, tots dos van pensar que seria molt oportú manipular el clima del nostre petit país per provocar una nevada com més aviat millor. Engrescats, van començar a buscar per Internet i van trobar milers de pàgines que parlaven del Projecte HAARP (Programa de Recerca d’Aurores Actives d’Alta Freqüència), un programa que investiga –i posa en pràctica- sistemes de provocar canvis en el clima.

Impressionats per informacions com per exemple http://1977voltios.blogspot.com/2010/02/terremoto-en-haiti-experimento-fallido.html, van fer les gestions oportunes per aconseguir, per un preu assequible, una setmana de neu a tot el país.

I potser pensareu: Què hi guanyen aquests dos personatges amb les nevades? D’una banda, l’alcalde Hereu necessita el suport popular per la seva fantasmada dels Jocs Olímpics d’Hivern de Barcelona, i amb la nevada envia un missatge subliminal al inconscient col•lectiu perquè abraci entusiasta l’esperit olímpic hivernal. I de l’altra, el Conseller Maragall té un trumfo per a la seva negociació amb els sindicats de mestres, contraris al canvi de calendari amb la famosa ‘setmana blanca’ a finals de febrer o principis de març. Si no volen la setmana blanca per les bones, la tindran per la força.

Ja caldrà que ens calcem (les raquetes de neu)

dissabte, 13 de març del 2010

El blues de la reserva - Capítol 2

2

Tractats

Escolta’m, escolta’m, escolta’m

Algú trenca una promesa en ferm
algú trenca el teu cor cansat
La lluna parteix el sol en dos
l’amor et pot partir per la meitat

tornada:
Què vols del teu pare?
Què vols del teu germà?
Què vols de la teva germana?
Què vols de la teva mare?

Els tractats mai no recorden,
donen i prenen fins que es desfan
Els tractats mai no es rendeixen
estic segur que els tractats que signem
trencaran el cor d’aquest indi

No sé què vull de l’amor
només sé que és complicat
Només sé el que se sent,
és com signar un tractat

(es repeteix la tornada)

Només sé que és complicat
és com signar un tractat


En Thomas, en Víctor i en Junior assajaven a la botiga de queviures de la Irene. Tot i que feia anys que havien clausurat i tapiat l’edifici per perillós, encara tothom en deia ca la Irene. La banda entrava arrossegant-se per un forat de la paret del darrera i assajava durant un munt d’hores seguides. En Thomas es va gastar la major part dels estalvis en un baix i un amplificador per a ell i una bateria per a en Junior. En Víctor es posava guants per tocar la guitarra d’en Robert Johnson, però continuava patint cremades i rascades lleus. Al principi, a en Thomas li amoïnava que el seu baix amplificat i la bateria d’en Junior tapessin la guitarra acústica, però en Víctor podria haver xutat la guitarra per tota la sala i hauria seguit sonant prou bé. Fins i tot sense amplificador ni micròfons, la guitarra d’en Robert Johnson omplia la sala.

Nota: per no tenir problemes per temes de drets d'autor, he decidit suprimir gran part dels capítols mentre miro de buscar alguna editorial interessada a publicar-lo. Si t'interessa llegir-lo, escriu-me a marc(arrova)barrobes.cat i te l'enviaré sencera.

divendres, 12 de març del 2010

Cazatormentas i Caza Peligrosa

Escric aquesta entrada per confessar-me públicament (sort que no ho llegirà ningú) d'un pecat d'esquirolisme i de rebentar preus que també em comprometo públicament a no repetir.

Es tracta de dos capítols de cadascuna de les sèries del títol, a traduir de l'anglès al castellà per al client final Discovery Channel.

Independència i Unió Europea?

Hola, enceto una nova secció que no sabia si titular 'Opinió', 'Jo també vull ser tertulià', 'Cul-de-sac', 'Parides'... al final es diu 'Kleenex' com a homenatge a aquella secció de la revista Mocador que tant havia triomfat en el seu moment en el petit món de l'antimilitarisme radical.

Avui començo amb una reflexió sobre la recent consulta ciutadana sobre si els catalans volem la independència de Catalunya. A Sant Feliu de Codines, el poble on visc exiliat de la Barcelona post-Olímpica, la consulta es va celebrar en aquesta segona tongada del 28-F. He de dir d'entrada que em declaro independentista possibilista, perquè diguem que no crec en les fronteres, però tal com està el panorama no sembla que l'abolició de fronteres pugui ser viable a curt termini. En canvi, dins l'actual frontera de l'Estat Espanyol, el futur de Catalunya sembla força negre en molts aspectes, sobretot pel que fa a la supervivència de la llengua catalana.